17/07/2017 admin

En qualsevol canvi, al final només quedes tu

No sé massa com començar. No voldria fer-me pesat en aquestes dates, on tantes persones estan en el compte enrere cap a les vacances, tan esperades, tan desitjades. L’oportunitat per fugir de tot d’una vegada, per a algunes. Per a d’altres, l’època de reflexió que tant de temps porten imaginant-se com aprofitaran, per poder canviar les seves vides, aquest nou curs sí, definitivament, ara de debò, segur… I no sé quin serà el teu cas, però estarà bé sigui quin sigui. Després et diré per què.

Aquella metàfora gastada, i precisa, de les muntanyes russes

No era ben bé així com volia començar, però servirà. Has passat mai per un canvi a la teva vida? Vull dir, un d’aquells canvis que els que et són propers diuen “ualaaaaa…!” i tu amb prou feines pots dir “uffff…” perquè tens tota l’energia concentrada a pensar com te’n sortiràs, i a respirar? Això sempre que no hagis entrat en pànic i encara puguis pensar, almenys en alguns moments, curts i infreqüents, durant les estones que, inexplicablement i per sort, t’oblides que la teva vida s’ha convertit en unes muntanyes russes en les que no recordes si has arribat a baixar la barra de seguretat.

Tots els canvis són iguals, però si sembla una bogeria, encara millor

Si l’has viscut, o l’estàs vivint, segur que saps de què parlo. No cal que siguin fets dramàtics del teu cicle vital, com ara la fi de la teva relació de parella de tota la vida o decidir ser mare, o un de radical com un canvi de carrera professional o decidir muntar la teva empresa. Però és cert que, si són d’aquest estil, ajuda que es donin les circumstàncies necessàries per al que vindrà després.

La bellesa parla amb veu suau; s’esmuny només dins les ànimes més plenament despertes

– FRIEDRICH NIETSZCHE

És un gran error: t’ho van dir, t’ho vas dir… i t’ho repeteixes cada dia

I aquí estàs tu, que no saps d’on et vénen les clatellades, que se t’ajunten els dies i les nits, i que oscil.les a parts iguals entre dir-te que tot sortirà bé i que l’has cagada… bé, no és cert del tot, la tendència sol ser a dir-te que l’has ben cagada, que no te’n sortiràs de cap manera, que t’has begut l’enteniment i que te la fotràs ben fotuda i no aixecaràs cap, i que t’estarà bé per haver-te atrevit a provar-ho, que ja t’ho deien. I segurament és cert. En aquests moments de canvi, crucials, si més no per a nosaltres, sempre tenim les ànimes caritatives que ens volen bé i ja ens ho deien, tot això: que t’equivoques, que tampoc cal arribar a aquests extrems, que no n’hi ha per tant, que t’ho pensis bé, que no estàs tan malament, que no esteu tan malament, que la teva feina està molt bé, que hi ha molta competència, que tal com estan les coses, que a la teva edat, que això mai t’ha agradat, que si t’equivoques què, que et quedaràs sol, que no seràs capaç… se te n’acut alguna altra? Segur que sí.

S’allunyen de tu perquè ja no saben qui ets…

Això sol ser “abans de” el que sigui. Si finalment et decideixes a fer el pas, hi ha de tot. Seria injust oblidar-me de les persones que t’estimen de manera (gairebé) incondicional, i que després de preguntar-te “ja saps que això pot acabar malament?” i, a la teva afirmació, hi tornen amb “tot i això ho vols fer?”, i ho tens arreglat amb els teus dos “sí” i el seu “aleshores, endavant”. En general, però, hi ha com una melodia de fons que sona a posar distància… mooooooolta distància. Les persones s’allunyen d’algú que, salta a la vista, no està bé del tot, ja no toca vores, no toca ni quarts ni hores. Potser per la por a la poc probable possibilitat d’encomanar-se, potser per la por que el teu canvi els posi de manifest la seva vida, els remogui temes que no volen remoure, els faci mal el coll de tant mirar cap a un altre costat. I potser per la por d’estar amb algú que ja no saben qui és, que ha canviat d’identitat.

… i tu? Tu saps qui ets?

I és ben bé un canvi d’identitat per a tu, ja ho saps. De fet, és un canvi per tornar cap a qui ets tu, o per acostar-t’hi, tot i que al principi no te la creguis. Perquè, al final, només quedes tu. Et recolzin més o menys en la teva decisió, et recullin millor o pitjor quan t’hagis esclafat, et rondin més o menys quan te’n surtis. Tant si aprofites les vacances per fugir com per reflexionar, està bé. Tant si decideixes seguir lluitant per allò que vols com si decideixes tirar la tovallola, està bé. Tant si estàs disposat a donar-te una altra oportunitat com si decideixes que ja te n’has cansat, està bé. Perquè al final només quedes tu. Més enllà del brogit de les circumstàncies, de la cridòria dels altres, sempre quedes tu, i sempre ha estat així. El problema és que de vegades no recordes on ets.

David Garcia

Imagen: Allef Vinicius

També et poden interessar:

coaching individual terapia personal

LA MEVA VIDA AMB MI

terapia pareja problemas rupturas

JO, DE NOU

coaching sistémico coaching ejecutivo

PER A QUÈ SERVEIX LA MEVA FEINA

  1. articles
  2. En qualsevol canvi, al final només quedes tu